El Castell

El turó sobre el qual s’assenta el castell va ser ocupat durant la Prehistòria (II mil·lenni a.C.) i les èpoques ibèrica i romana (segles II a.C.-V d.C.). En el segle XI, els musulmans van alçar la primera fortificació, que es va convertir en el cap administratiu de la Foia de Castalla.

Després de la seua incorporació pacífica a la Corona d’Aragó, el 1244, el castell es va convertir en un punt clau en la defensa de la frontera aragonesa del Regne de Castella. El progressiu deteriorament de la fortificació va motivar que el rei Pere IV l’entregara, el 1362, a Ramon de Vilanova, amb el propòsit d’assegurar la seua defensa davant de possibles atacs dels castellans. A partir d’aleshores, i al llarg del segle XV, el castell experimenta importants transformacions amb la planificació i alçament del Palau i el Pati d’Armes. El Palau, de caràcter domèstic i militar, serveix com a residència del senyor feudal i com a instrument defensiu. Per la seua banda, el Pati d’Armes, albergava vàries estructures de caràcter domèstic, com l’aljub, popularment conegut com “l’escola dels moros”.

L’edificació de la Torre Grossa, el 1579, és l’última obra d’envergadura portada a terme al recinte. La seua construcció es produeix dins de la política portada a terme per la Casa d’Àustria per fer front a les incursions dels pirates barbarescos que assotaven les costes alacantines. La pèrdua de les seues funcions militars va afavorir el seu declivi, quedant relegat a altres funcions puntuals, com la de lloc d’emmagatzemament, exercida durant la Guerra de Successió Espanyola, al segle XVIII. El 1813 ja es troba en ruïnes i es converteix en testimoni silenciós de la visita de gents de Castalla i la comarca.